martes, 1 de enero de 2008

013 - BONES FESTES I BON ANY NOU 2008

Tot i que no són unes bones festes per la meva família i jo, igualment no podem deixar de desitjar-vos que passeu aquests dies en companyia de la família i amics.



Bon Nadal i Bon Any Nou 2008.





Us ESTIMO MOLT a tots i totes.

No deixeu de dir a tots aquells i aquelles a qui teniu estima que els estimeu... a vegades no som conscients de la necessitat d'aquestes paraules. DIR T'ESTIMO és molt IMPORTANT.




CARTA ALS REIS (ESTÀ EN CASTELLÀ)

Dedicado a todas las que pertenecéis/pertenecmos al 'club' :-))


PARA LAS QUE YA SON MAMA,

PARA LAS QUE SE LO PLANTEAN,

PARA LAS QUE NO SE LO PLANTEAN,

PARA TODAS...

Querido Papá Noel:

Te escribo esta carta con un lápiz rojo de mi hijo, en el dorso de un recibo, sentada al lado de la lavadora entre un lavado y otro, y quien sabe cuando volveré a tener un poco de tiempo libre en los próximos 18 años. He sido una buena madre durante todo el año. He alimentado, lavado y cuidado a mis hijos cada vez que lo han necesitado. He visitado al pediatra muchas más veces de lo que he visitado a mi propio médico. He vendido sesenta y dos cajas de barritas de chocolate para lograr el dinero para plantar un árbol que dé sombra en el patio de la escuela. Pensaba que quizás, visto que no te he pedido nunca nada, esta Navidad podrías traerme algunas cositas. Aquí tienes mis deseos:

Me gustarían un par de piernas nuevas que no dolieran (cualquier color va bien menos el morado, de esas ya tengo) y unos brazos que no dolieran y fueran lo suficientemente fuertes como para apartar a mi hijo del estante de las golosinas, mientras hace una rabieta en medio del supermercado.

También quisiera una cintura, ya que en algún lado perdí la que tenía, hacia el séptimo mes de mi último embarazo.


También me gustarían unas ventanas resistentes a las huellas, una emisora de radio que sólo ponga música para adultos, una televisión que no contenga solo programas de animales que hablan, y un rinconcito secreto detrás de la nevera donde poderme esconder para hablar por teléfono.


En el aspecto práctico, quisiera una muñeca que hable y diga, 'Sí, Mamá' para ayudarme en mi autoestima como madre, junto con dos niños que no peleen, y tres pares de vaqueros que se abrochen sin necesidad de tanta fuerza.

También me gustaría una grabación de monjes tibetanos cantando 'No comer en la sala' y 'Quítale las manos de encima a tu hermano' ya que mi voz parece estar fuera del alcance auditivo de mis hijos y puede ser escuchada solo por el perro.

Sería maravilloso si hicieras que mis hijos ayudaran en casa sin necesidad de pedir dinero a cambio.

Si fuera tarde para encontrar todo esto, quisiera al menos el tiempo suficiente para cepillarme los dientes y peinarme (todo en la misma mañana), o el lujo de sentarme y comer la comida caliente, no a temperatura ambiente, sin que tenga que comerla del mismo Tupperware.

Seria demasiado pedir que pudiéramos llamar 'verduras' a la salsa de tomate? Me ayudaría a tener la conciencia en paz.

Bueno, Papá Noel, la alarma de la secadora me indica que ha terminado su ciclo y mi hijo se ha dado cuenta que estoy aquí encerrada. Creo que quiere que le devuelva su lápiz. Que tengas un buen viaje y recuerda sacarte tus húmedas botas antes de entrar.

Puedes comerte las galletas que te dejamos en la mesa, pero cuidado con echar migas a la alfombra.

Con cariño... MAMA!!

P.S. Ah!... otra cosa, puedes anular todos mis deseos con tal de que hagas que mis hijos crezcan felices, sanos y se conviertan en personas de bien.
*Papá Noel pidió que esta carta fuera enviada a todas las mamás que conoces *


012- EL RECORD DEL MEU AVI




El dia 21 de Desembre del 2007 a la tarda va morir el meu avi: Felix Flores Raboso a l'edat de 86 anys.

Avi, t'estimo molt i sempre recordaré les petites cosetes que feiem tots junts:

1- Els jocs que feies amb les dents postisses i que sempre volíem que repetissis per què ens feia molt de riure.


2- El dia que ens vam perdre donant un volt pels camps i horts. Vam arribar molt tard a casa i ens vas demanar que no diguessim res a casa per què fós el nostre secret. I així ha sigut fins avui.


3- Com cada dia llegies la revista de "EL PRONTO" amb les teves ulleres i assegut al teu sofà.
4- Com ens explicaves anècdotes de quan el pare era petit o quan les tietes eren petites.
5- Com ens explicaves el teu passat i els teus records de quan eres petit i molt de tant en tant alguna història sobre la guerra... que no t'agradava recordar.
6- Les teves manies amb el jocs i les bones maneres de les senyoretes.


7- El dia que al llit em vas dir que ja estaves llest per marxar però que encara no era la teva hora (i d'això ja fa quasi 4 anys)
8- El dia que vam anar a passejar i m'explicaves l'evolució de les cases noves.
9- Com t'agradava jugar amb el teu bisnet i la de petons que li vas fer cada dia a distància.


10-La teva vitalitat fins al final dels teus dies. NO volies marxar però ja no vas poder aguantar més.



Avi per això i molt més et tindré al cor... jo i tota la família.
Estiguis on estiguis, em vegis des d'on em vegis... T'ESTIMO MOLT


Sé que el teu desig més gran era poder morir al costat de la teva dona. La vostra si que ha sigut una història d'amor de les que fan època.


No has pogut complir el teu somni en vida però estic segura que ara mateix estàs fent companyia a l'àvia fins que podeu reunir-vos de nou una altra vegada.

viernes, 9 de noviembre de 2007

011 - I COM SEMPRE VAIG FICAR LA POTA DE PLE

A que no sabeu de qui és aquest peu.




DONCS SI...és el meu peu, i si vaig ficar la pota de ple.

Com ja sabeu el divendres vaig anar a Barcelona a unes jornades de formació i intercanvi d'informació. Com que vam acabar un xic tard havia d'agafar el tren de les 14.30 per poder arribar a temps a la formació INCORPORA de la UDG i per suposat anava de cul, tota ràpida per aconseguir agafar aquell tren.


I efectivament el tren el vaig poder agafar però no amb les millors condicions la veritat. Vaig caure a les escales (quin poc glamor que tinc) de l'estació del Clot. Bé no sé si allò depèn de l'estació del Clot o de la parada de metro del Clot. En fi, la questió és que vaig caure i totes les meves pertinences van caure pel terra i ningú va ajudar-me aixecar-me ni a agafar les meves coses. I encara em diuen que haig d'estar agraïda que en aquesta situació ningú s'aprofités i em robés. Bé... que hi farem. Em vaig sentir molt malament, ja no només pel mal físic ( que renoi si que en feia de mal) si no pel mal étic.

Bé, ja fa una setmaneta ben bona que estic de baixa i tot i que ja m'han tret tot el guix i l'embenat encara haig de fer un xic de rehabilitació. Aquest divendres vaig a la mútua a veure que em diuen.



QUI M'HA ANAVA A DIR QUE A LA MEVA EDAT APRENDRIA A CAMINAR AMB CROSSES... ei, que sóc tota una esperta ja!!!

010 - DE QUÈ FAIG CARA...?

L'altre dia em vaig adonar que no sabia de què tinc cara?, quina cara faig?

Vaig anar a Barcelona a unes jornades de formació que organitzava ECAS (entitats catalanes d'acció social) en relació a la inserció i la prospecció. Aquesta vegada ens van fer anar a "CAN PIXA" (i ho dic sense ofendre a la bona gent de la zona d'Horta) però que lluny!!! la mare del "tano". Per dir-vos que vaig aixecar-me a les 5 per agafar el tren de les 6, per arribar puntual a les 9 a HORTA.

Vaig agafar el tren mig adormida, com que ja havia fet els deures, ja m'havia estudiat la ruta que havia de seguir per arribar el més aviat possible a destí. Vaig parar al CLOT i com si fóssim ovelles ens vam dirigir tots fora del tren per ficar-nos a la "boca" del metro.


T0thom anava super adormit, feien unes cares... que em van fer riure. I llavors vaig pensar.


DE QUÈ TINC CARA JO?
D'ADORMIDA COM TOTHOM.

Vaig fer canvi de línia per arribar a l'última parada HORTA al metro més proper d'on havíem d'anar: LA FINCA DE MARTÍ CODOLAR.

Com que no tenia ni idea cap a on dirigir-me vaig preguntar a tres persones sense obtenir resultats. .... i quantes persones que som que no sabem ni on vivim.. (jo també m'incloc). Donat que no vaig tenir èxit amb la gent del carrer vaig demanar informació a una cafeteria i em vaig pendre un café (Si mira... no sabia que pendre i vaig demanar un cafè... ). El senyor em va mirar un parell de cops ... i em va preguntar si volia quelcom i si per casualitat era una inspectora. Llavors em vaig riure i li vaig dir que no. L'home em va dir... doncs en fas cara....



DE QUÈ TINC CARA?
D'INSPECTORA, D'INSPECTORA DE QUÈ?

Allà em van dirigir molt bé cap a on havia d'anar pero només fins a mig camí... bé.. no és pot tenir tot. Quan ja m'havia tornat a perdre trobo una parella d'avis que porten la seva neta a l'escola que quan els hi demano per l'adreça AV. CARDENAL VIDAL I BARRAQUER em donen indicacions i em pregunten. ETS PROFESSORA? Els hi dic que no pero la dona insisteix que faig la fila de professora. I em quedo pensant mentre camino en direcció al meu destí.


DE QUÈ TINC CARA?
DE PROFESSORA, DE PROFESSORA DE QUÈ?

Mentre camino, m'adono que no sé si vaig ben encaminada (com sempre sóc un xic despistada i em desoriento facilment), trobo un senyor gran que baixa molt content per la carretera amb una cadira de rodes atrotinada com si fós un cotxe. Quan em decideixo a preguntar-li, abans de que ni tan sols pugui obrir la boca, em diu : ETS DE LA SEGURETAT SOCIAL? Li dic que no, i em diu que li ha semblat que era la noia de la seguretat social.


DE QUÈ TINC CARA?
DE NOIA DE LA SEGURETAT SOCIAL

Quan li demano per l'adreça em diu que m'acompanya per què ell ha d'anar cap allà. Tot un personatge: EN MARCELINO. El vaig seguint com puc doncs amb rodes un pot anar a un bon ritme en una pujada pronunciada i la gent ens observa com si fóssim personatges estranys

DE QUÈ TINC CARA?
DE PERSONATGE ESTRANY

M'explica que té la cadira de rodes super trencada de les caigudes que ha patit mentre fa aquesta pujada... i la veritat que haurieu de veure per on ha de passar aquest pobre home, ha de fer cursa d'obstacles per no xocar amb les faroles. En Marcelino va a treballar al seu hort... si, si hem llegit bé. En Marcelino té un bon hort a HORTA i el cultiva fins i tot en la seva situació. Diu que s'arrosega pel terra com una serp i ens posem tots dos a riure. Em presenta en JOSEPET un amic seu que li cuida el cotxe ara que ell ja no el pot fer servir. UNA PERSONA INCREIBLE. Siguis on siguis MARCELINO un petonàs.

Continuo direcció cap a la FINCA ditxosa i em trobo amb una parella d'avis amb cara de poder ajudar-me per veure si vaig per bon camí (com que sóc despistada prefereixo preguntar molt que no haver de recular) i quan els hi dic cap on vaig em pregunten si tinc alguna relació amb les RELIGIOSES de no sé què.... els hi dic que no i em quedo de nou pensant..

DE QUÈ FAIG CARA?
DE RELIGIOSA. DE QUINES RELIGIOSES?


Per fí, arribo al lloc indicat. Un lloc super bucólic, ple d'arbres i tranquilitat amb unes instal·lacions enormes. Vaig cap a on se suposa que es faran les jornades i no trobo més que a un grup de joves que organitzen algunes coses entre ells i una señora molt arreglada que vaig suposar que era professora doncs estava preparant la pissarra amb la lliçó que anava a impartir avui. Com què feia estona que esperava la dona va dirigir-se cap a mi i en un ANGLÈS perfecte (vaig suposar que era el seu idioma natiu) em va preguntar si jo anava a la seva classe. Quan li vaig dir que no, em va espetar un... em semblava que si.


DE QUÈ FAIG CARA?
D'ALUMNA D'UNA CLASSE D'ANGLÈS.

Mentre esperava que arribés la persona que havia d'obrir l'aula on havíem de fer la formació, vaig pensar: SÓC MULTIFACÉTICA. PUC FER EL QUE VULGUI I TINC UNA CARA DE TOT!!!




009 - VISITA A VALÈNCIA

Com cada any anem fent visites als nostres amics i amigues a València (València ciutat, Beniparell i Silla).


Aroi super content al matí del dia següent de l'arribada a València al parc.


Aroi super enfadat quan marxem del parc cap a casa de Cristina i Kisko.

Aroi l'estudiós a casa de la mare de Kisko a Beniparell.


Kisko l'estudiós imitant a l'Aroi durant la reunió familiar.

Un "BON DIA" pel matí a casa de Cristina i Kisko.

Aquesta vegada vam fer quelcom diferent i vam organitzar una sortida a COFRENTES i tot i que la pujada va ser un gran esforç per alguns i algunes ens sentim tots/es molt orgulloses dels resultats i del dia tan meravellós que vam passar tots/es junts fruint de la mútua companyia.

Aroi jugant amb en Ron a COFRENTES.

Moncho i els demés esforçant-se per pujar la part més complicada.

Foto de grup a mig camí del trajecte.

Foto de grup en el trajecte final.

La nostra fita era arribar a d'alt del castell, tot i que alguns i algunes no ho teníem tan clar.

Vistes de Cofrentes des de d'alt al castell.

MªCarmen practicant amb l'Aroi a la motxilla.


Fotos de grup en finalitzar el trajecte.

El que més bé s'ho va passar i el que menys es va cansar. Mireu quines ganes de festa que tenia a la tornada.

L'últim dia el vam passar a València. Vam fer una volteta per la zona centre i llavors vam sopar a casa la Laura.

Foto de grup a València en un parc.

Aroi jugant amb en Moncho i en Vicent a casa de la Laura

martes, 6 de noviembre de 2007

008 - FIRES DE GIRONA 2007

Només vam estar-hi un cap de setmana i per això no hi ha gaires fotografies. El petit va estrenar la roba que li van regalar l'àvia Mari i la jaqueta de la tieta Mari de França.
Us adjuntem unes quantes tot i que m'he adonat que les fires no surten pas.



Qui si surt és el petit amb el AITA.


El petit amb la MAMA.


Mireu quin element que tenim davant. Un terratrèmol.



Mireu quin element que tenim davant. Un tresor molt tendre.

domingo, 4 de noviembre de 2007

007 - ONA: LA NOSTRA GOSSA, LA GOSSA DE TOTS




La setmana passada quan anàvem de viatge cap a València ens van donar una mala notícia. La ONA, la gossa carinyosa que va estar amb nosaltres durant un any, havia mort atropellada. Com sempre, tan boja ella, es va escapar i va còrrer cap a la carretera amb tan mala fortuna que ara ja no podrà estar amb nosaltres mai més.

Agraeixo mil vegades a la DOLORS i en PERE que tan bé la van cuidar durant el temps que la van tenir i espero que com jo la recordin amb amor.

Una llàstima, una gossa fidel, una gossa juganera, una gossa trempada, una gossa carinyosa, una gossa plena de vida.

Un petó ONA siguis on siguis.