004- POESIA : ESTUDIANT D'ART

Guerra de fulls i lámines sobre la taula,
sobre el llit, sobre les cadires....
Els colzes sobre la taula...
els ulls mig clucs, la boca que
intermitentment badalla i badalla

Romànic, barroc, surrealista, pop-art....
es barregen en la ment de la pobre moribunda
de son a la matinada de l'examen.

Pintura, arquitectura, escultura ...
els ulls mig clucs.
La ment començant el seu viatge oníric
al món dels pinzells.

Colors, formes, imatges, tècniques
es transformen, es barregen i cobren vida
en el món blanc de la sonàmbula
que ara resta com morta
sobre els fulls que han guanyat la batalla onírica.


Aquest poema va dedicat a tu MVR

003- ELS RECORDS

Els records no fan falta escriure'ls en un diari que sempre els comences amb bona lletra i mai es finalitzen; o anotar-los darrere una fotografia d'un company del qual ara no recordes ni tan sols el cognom per què no el vas apuntar; no s'han de plasmar en interminables álbums fotogràfics que ensenyes a les visites que et miren amb ganes de marxar; no fan falta videos mil dels quals vas grabar i que mai vas tornar a mirar i t'excruten des de la prestatgeria estant; no cal guardar-lo físicament en caixes de colors que al cap del temps van emmagatzemant la pols...
Per què els records són amb tu, els records són tu, formen part de tu. Són els moments, les imatges, les converses i xerrades, les olors, els colors, el tacte..... els records són el TOT.

Us tinc a tots i totes al meu cor... uff! no puc respirar de tan d'espai que ocupeu!

002- UNA HISTÒRIA DIVERTIDA

Des de ben petita recordo que estava estrictament prohibit ficar-se els dits al nas, almenys si ho feies davant d'algú com la mare, el pare o la tieta Cecília. Les altres persones si més no disimulaven o s'en reien.
I vaig viure aquesta activitat com un repte, com una lluita entre els meus dits que no podien furgar i el meu nas que prominent i ufanós temptava les falanges de mala manera.
Vaig idear-me l'estranya teoria de que si els grans em prohibien o em retreien d'aquesta acció de ficar-me els dits al nas; ells per no ser menys haurien de complir la mateixa regla. Ara però, vaig descobrir ben aviat que aquest retret, aquesta negació estava exempta pels conductors. Si, si...
"Qui no ha vist algú assentat tranquilament al seient del seu cotxe aturat davant del semàfor en vermell i entretenir-se burxant-se el nas com si fos la cosa més normal del món..?"
Bé, fins i tot n'he vist que es miren els "tresors" que "excaven" com si fossin d'or.
Des de llavors, vaig esperar a tenir 18 anys, vaig desitjar tenir 18 anys... no per ser major d'edat, no per tenir més llibertat, no per poder votar, no per poder independitzar-me, ni tan sols per comprar-me un cotxe i conduir-lo ... si no per poder burxar-me el nas com quan era petita, aturar-me amb el cotxe davant d'un semàfor en vermell.

001- UN GRAN TRESOR

Ja farà uns mesos que vam anar la meva petita familia (el meu home i el meu fill petit) i jo l'esglèsia de Santa Maria de la Salut o quelcom semblant. El viatge va ser molt bonic, sobretot les vistes fins arribar al cim de la muntanya. El trajecte final era el més dur doncs estava ple de revolts i revolts i ja no vaig poder comptar amb la bellesa del lloc i em vaig començar a recordar dels familiars del conductor (que és el meu marit) que intentava arribar el més aviat possible però a poc a poc per no fer-me marejar més del que ja estava.

Les vistes des de d'alt de la muntanya eren increibles, tot i que no era el millor dia donat que hi havia força núvols que impedien lluïr el paisatge.
Vam decidir endinsar-nos a les rutes a peu a dins de la muntanya i després de caminar i caminar i d'aguantar les queixes constants del petit que ja estava cansat i no era capaç d'adormir-se a la motxilla especial per bebés vam decidir tornar enrere. A la tornada cap a on haviem aparcat el cotxe vam trobar quelcom molt curiós. Algú molt creatiu o molt graciós o molt artista o no sé com definir-ho, havia posat un televisor antic desossat completament (és a dir, només hi era la caixa i la pantalla i les parts íntimes havien sigut retirades) als peus d'un arbre gegant que li feia de recés. El més curiós no era el televisor als peus de les arrels de l'arbre, si no que a dins del televisor mort havien disposat de manera metòdica i exemplar les figures del pessebre: la Verge, Sant Josep, Jesús i no sé si recordo que hi hagués algún dels animals (bou o la mula). La part més graciosa no era només això si no que tampoc era temps per pensar en pessebres, no era temps per nadal. No sabrem si ja ho havien deixat allà des del Nadal anterior o si per contra algún artista estava fent fotografies curioses pel camp.

Quan ja ens disposavem a marxar, pensant en l'anècdota de la nostra trobada al bosc, de sobte vaig veure quelcom estrany al terra. La veritat que no sé com vaig arribar a veure-ho, no sé si realment havia de ser per mi, no sé si realment em cridava per què jo el veiés.... vaig mirar al terra, varies vegades al mateix punt, com si no m'acabés de creure el que els meus ulls i el meu cap m'estaven dient. Em vaig ajupir i amb por del desconeixement, amb por que fos perillós, amb por que fos llefiscós, amb por que es trenqués... vaig agafar el que semblava una aranya de fusta feta per arrels d'arbre. Si, si, com ho llegiu... UNA ARANYA D'ARRELS D'ARBRE.

I aquell dia vaig trobar el que és un dels meus grans tresors. Sóc conscient que per moltes persones això no es pot considerar un tresor, però quelcom tan especial i únic només podia haver arribat a les meves manes, donat que sóc una de les poques persones que li donaré l'importància que aquest fet necessita.