Ja farà uns mesos que vam anar la meva petita familia (el meu home i el meu fill petit) i jo l'esglèsia de Santa Maria de la Salut o quelcom semblant. El viatge va ser molt bonic, sobretot les vistes fins arribar al cim de la muntanya. El trajecte final era el més dur doncs estava ple de revolts i revolts i ja no vaig poder comptar amb la bellesa del lloc i em vaig començar a recordar dels familiars del conductor (que és el meu marit) que intentava arribar el més aviat possible però a poc a poc per no fer-me marejar més del que ja estava.
Les vistes des de d'alt de la muntanya eren increibles, tot i que no era el millor dia donat que hi havia força núvols que impedien lluïr el paisatge.
Vam decidir endinsar-nos a les rutes a peu a dins de la muntanya i després de caminar i caminar i d'aguantar les queixes constants del petit que ja estava cansat i no era capaç d'adormir-se a la motxilla especial per bebés vam decidir tornar enrere. A la tornada cap a on haviem aparcat el cotxe vam trobar quelcom molt curiós. Algú molt creatiu o molt graciós o molt artista o no sé com definir-ho, havia posat un televisor antic desossat completament (és a dir, només hi era la caixa i la pantalla i les parts íntimes havien sigut retirades) als peus d'un arbre gegant que li feia de recés. El més curiós no era el televisor als peus de les arrels de l'arbre, si no que a dins del televisor mort havien disposat de manera metòdica i exemplar les figures del pessebre: la Verge, Sant Josep, Jesús i no sé si recordo que hi hagués algún dels animals (bou o la mula). La part més graciosa no era només això si no que tampoc era temps per pensar en pessebres, no era temps per nadal. No sabrem si ja ho havien deixat allà des del Nadal anterior o si per contra algún artista estava fent fotografies curioses pel camp.
Quan ja ens disposavem a marxar, pensant en l'anècdota de la nostra trobada al bosc, de sobte vaig veure quelcom estrany al terra. La veritat que no sé com vaig arribar a veure-ho, no sé si realment havia de ser per mi, no sé si realment em cridava per què jo el veiés.... vaig mirar al terra, varies vegades al mateix punt, com si no m'acabés de creure el que els meus ulls i el meu cap m'estaven dient. Em vaig ajupir i amb por del desconeixement, amb por que fos perillós, amb por que fos llefiscós, amb por que es trenqués... vaig agafar el que semblava una aranya de fusta feta per arrels d'arbre. Si, si, com ho llegiu... UNA ARANYA D'ARRELS D'ARBRE.
I aquell dia vaig trobar el que és un dels meus grans tresors. Sóc conscient que per moltes persones això no es pot considerar un tresor, però quelcom tan especial i únic només podia haver arribat a les meves manes, donat que sóc una de les poques persones que li donaré l'importància que aquest fet necessita.
